DE LA LECTURA I EL MÓN

De Cafè Filosòfic Pensa
Dreceres ràpides:navegació, cerca
Data 2021/04/10
Lloc Llibreria Byron
Titol DE LA LECTURA I EL MÓN
Ponent Joan-Carles Mèlich
Descripció Doctor en Filosofia i Lletres per la UAB. Actualmente professor titular de Filosofia de l'Educació a la mateixa universitat. Ha publicat, entre altres títols, Filosofía de la finitud (2002), Ética de la compasión (2010), Lógica de la crueldad (2014), La sabiduría de lo incierto (Tusquets Editores, 2019) i el darrer La fragilidad del mundo (2021).
Bibliografia Mèlich, J-C., La religió de l'ateu, Fragmenta, 2019.

Mèlich, J-C., La sabiduría de lo incierto. Lectura y condición humana, Tusquets, 2019. Mèlich, J-C., La fragilidad del mundo. Ensayo sobre un tiempo precario, Tusquets, 2021.

És habitual considerar que la modernitat comença amb l’afirmació del Jo, de la pròpia subjectivitat, i es diu que aquest és el gran llegat de Descartes. Tanmateix, si llegim amb atenció el Discurs del Mètode veurem que això no és ben bé així. De fet, el procés formatiu del pensador francès comença amb la lectura dels clàssics i continua amb la lectura del món. Només en un tercer moment, Descartes es reclou a pensar i arriba a formular la certesa del cogito. La lectura del Discurs cartesià ens convida a pensar els «tres moments de la formació humana»: el llibre, el món i el nom propi. I aquests tres moments permeten comprendre l’estructura antropològica fonamental: la finitud, és a dir, la situacionalitat i la relacionalitat, lacontingència i la vulnerabilitat, la precarietat i la fragilitat, la pèrdua i el dol. Finitud és ésser en el món i ésser del món, —ésser-en-camí—, i per això no podem eludir la incertesa. Tots els lligams amb el món seran fràgils i, pel mateix, caldrà tenir-ne cura,en especial davant la constant amenaça de poderoses «simbòliques socials» (de caire teològic, polític, econòmic i tecnològic) que converteixen el món en un «desert de sentit». És cert que els éssers finits no tenim accés al Sentit, amb majúscules, però això no ens condemna necessàriament a l’absurd. Entre el Sentit arrogant de la metafísica i l’absurd existencial (a la manera de Sísif) es possible inventar un sense sentit prosaic, ombrívol i dissonant, un sense sentit en ‘to menor’, com el primer acord del Don Giovanni de Mozart.